CaboSanRoque neix l’any 2001 com a orquestra de sala i de menjador. Sis anys després, havent passat pel quart pis del carrer Elisabets, el tercer del carrer Ciutat, el principal de Travessera i pel cau de Sant Llàtzer al cor del Raval (local de 15 m2 que després esdevé una perruqueria paquistaní), CaboSanRoque disposa per primera vegada d’un espai de treball que li permet afrontar i fer realitat nous reptes i projectes impossibles fins aquell moment. S’inaugura la França Xica com a espai obert a la inspiració i la suor.

La trajectòria del grup no és ni de bon tros una línia recta i de fet, cada cop hi ha més desdoblaments i línies bífides, que cohabiten també amb dobles i fins i tot triples personalitats. Aquests desdoblaments fan possible que CaboSanRoque estigui passejant per l’escena musical, per festivals de teatre, de titelles, de robòtica, objectes, sense saber-ne gaire de tot plegat.

Després de l’edició amb g3g records dels dos primers treballs discogràfics (CaboSanRoque, 2003 i França Xica, 2005) , actualment sel’s pot veure en directe amb el seu muntatge “La Caixeta de CaboSanRoque” i en concert presentant el seu nou disc “Música a Màquina” (Autoeditat, 2007).

“Nada se olvida/ todo se guarda en paquetitos de memoria/ todo es historia /lo que recuerdas y lo que tienes oculto".
“Nada se olvida/ todo se guarda en paquetitos de memoria/ todo es historia /lo que recuerdas y lo que tienes oculto".
Això ens diu una de les cançons de la barcelonesa, Luciana Carlevaro, la identitat que s’ amaga darrere el sugerent nom de Nubla. Paquetets de memòria que, en el seu cas, donen per a  ocupar un gran número de baüls plens de vivències i experiències que la Nubla més que acumular, guarda. Donant-li a qui ha viscut el mateix tracte cuidat i sencer que aplica a la seva música, delicades miniatures sonores confeccionades amb seda i color, vida i sensualitat, scratches i  del jazz.

“Una maleta y un perro”, és una obra feta amb una cura  extrema i enriquida
 amb la dedicació d’un  artesà fins als seus  mínims detalls, en el que la Nubla s’implica  des de la composició de tots els temes fins a la producció, els instruments i, també, el disseny gràfic. L’únic aspecte en el que la Nubla ha delegat ha estat el de la masterització, que en aquest cas va tot a càrrec d’un pes pesat , el  Chris Athens de Nova York, que ha realitzat treballs per a  una selecta nòmina d’ artistes que inclou els noms de Beastie Boys, Johnny Cash, Tego Calderón o el mateix Michael Jackson. I sent tan elevat el seu  grau d‘ implicació en el projecte, no té res d’estrany  que el disc funcioni com carta de navegació per a  orientar-se per la vida de Nubla en aquests últims anys. "El disco lo he creado en una época de cambios fuertes en mi vida –diu la barcelonesa- y todo tiene un color positivo. Hasta en los tramos más oscuros se filtra un rayito de luz y color”. Raig que sovint es converteix en tumultuós torrent, impregnant cada passatge d “Una maleta y un perro” de diàfana lluminositat. ¿Algú havia parlat de boires i cels de plom? ¿De notes de tragèdia portenya amb ànima de tango? No sense deixar rastre, el passat es dilueix deixant pas a una Nubla convertida en cronista de la joie de vivre i en escultora d’unes cançons de tacte suau i sensual que quasi sempre aconseguir obrar el més gran dels miracles: dibuixar un somriure.

Una reunió única en el seu estil i forma de dos artistes de llarga trajectòria en els seus propis gèneres.
Guillermo Cides, un dels pocs executants de l’instrument modern  Stick -barreja del baix i la  guitarra que es toca amb dues mans a l’hora- junt al Dj d_Melmac barrejant en directe amb el seu estil personal.
El músic-Dj i productor d_MelMac és un dels selectors musicals més inquiets a l’escena de la Barcelona actual. Les seves sessions exploren en profunditat tots els gèneres de la música negra passant  pel soul, el funky o el reggae. Artista inquiet, d_Melmac va ser un dels precursors als anys 90 investigant el grunge i  l’electro-pop per a dedicar-se posteriorment a les sessions de Dj. És artista habitual de festivals de música electrònica i les seves mescles combinades de hip-hop, break-beat i drum&bass sonen
a sales como KGB de Barcelona o a la Funky Room de Salamanca entre d’altres..

Guillermo Cides ha treballat en infinitat de projectes i discos en diferents països. Entre els seus concerts de Stick es destaquen les seves col.laboracions amb Roger Hodgson
(Supertramp), Emmerson, Lake & Palmer, Fish (Marillion), John Wetton (Asia), Rick Wakeman (Yes), Ian Anderson (Jethro Tull), California Guitar Trío, Trey Gunn entre d’altes. Va editar 5 discos: “El mundo interior de los planetas”, “Primitivo”, “The Bach Tribute” amb obres de Bach tocades totalment amb Stick; un álbum amb Electrik Consort i el recent CCA Project junt a la cantant americana Linda Cushma y Tim Alexander -bateria del grup Primus- con Tony Levin (baixista de Peter Gabriel, King Crimson) i
Trey Gunn (Quodia, David Sylvian) com a convidats. Per primera vegada junts, Cides i d_Melmac uneixen els seus estils diferents en un mateix escenari per a  donar un pas  en les possibilitats de la música actual mesclant nous ritmes, estils i tècniques en
sessions rítmiques irresistibles pel públic. Sense dubte, una combinació de luxe.

L’Estanislau Verdet és l’alter ego lletgista de Pau Vallvé, compositor i productor barceloní de 27 anys.

Amb el primer disc Un que de tan llest és tonto i un que de tan tonto és llest presentava el lletgisme, un corrent artístic i humorístic amb què criticava i parodiava les coses d’una manera molt particular. Aquell primer disc havia estat un divertimento, una cosa feta a estones mortes per passar-ho bé, sense pretensions. Va agradar tan a la critica com al públic.

L’all ho és tot pels anglesos és el segon disc, i, com era d’esperar, torna a sorprendre’ns. Quan ja esperàvem que seria la continuació del primer, Estanislau Verdet surt amb una mirada al lletgisme des d’un punt de vista diferent. Si en el primer treball pretenia ensenyar-nos la quotidianitat d’una manera cutre, lletja o ridícula, en aquest segon disc la intenció és la contrària: mostrar la lletjor i l’absurditat d’una manera bonica o agradable. “En el fons el lletgisme és veure les coses lletges amb carinyo,  per acabar veient-les maques”, diu l’autor. Aquest segon disc és presentat amb uns arranjaments molt treballats, amb unes cançons i unes lletres molt més elaborades i un so del tot professional.

Llorenç Barber (campanes)
Anton Roca (Performance)
Guillermo Cides (Stick
Nuria Rión(
Ramon Humet  (Muísica)
Miguel Angel Marin (clarinet) TGN+
Anna Rubirola i Mª fortuny (Dansa)
Antoni Sebastià Clarinet) TGN
Ravera de Bouetes
Silvia Vidal (piano) TGN + Oriol Aymat
Arnolfini  (visuals)    
Yolanda diaz (visuals)
Carles Hac Mor
Esther Xargai
Sariel Maler